El concepte “persona que menja molt pa” és fàcil d’expressar en qualsevol idioma. Només cal traduir-ho directament, sense cap problema. La singularitat del català és que ho diu amb una sola paraula: panarra. És una mostra més de la cultura del pa i del blat que impregna la nostra llengua (‘No diguis blat fins que no sigui al sac”, “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, “Separar el gra de la palla”, “Fer la farina blana”, “Arribar i moldre”, etc.). Panarra suggereix la gana en temps de misèria que es fa passar a base de l’aliment més comú i elemental, també suggereix el gormand que menja molt de tot i que, a més a més, ho acompanya tot amb pa. O, simplement, un panarra és aquella persona que no sap prescindir del pa.

L’elaboració i la venda del pa ha canviat qui-sap-lo en els últims anys. Molts pobles petits s’han quedat sense forn i la gent ha de comprar el pa que els arriba en furgonetes de repartiment, un pa insípid, que no pesa i que no té res a veure amb el gloriós pa de pagès. Els pobles que encara tenen un bon forn –és a dir, uns bons forners– que fa un pa cruixent i gustós com Déu mana els haurien de declarar Patrimoni de la Humanitat. A les ciutats la situació és molt contrastada. Al costat d’unes peces industrials que es venen als súpers a dins de bosses profilàctiques, creix el nombre de forns que fan pa a la francesa, posant els cinc sentits en l’elaboració i la varietat. Són pans de cada dia que a casa nostra van recuperant el sabor que s’havia perdut per un excés de mecanització.

Als forns de tota la vida que s’han mantingut fidels a la tradició s’hi afegeixen ara nous establiments que combinen criteris més moderns i procediments tradicionals. I també algunes cadenes que tenen més aparença que substància. La sorpresa és que cada vegada hi ha més forns que no venen farina. Si preguntes a la dependenta amb què fan el pa, s’encongeix d’espatlles amb cara de “a-mi-què-m’expliques” i continua despatxant com si res. I si li demanes farina de galeta, amb prou feines sap a què et refereixes. Els forns sense farina són el misteri de la transsubstanciació.

Font: El Punt – Ramón Solsona